Per què Epicur? (V)

"Si t'oposes a totes les sensacions, no tindràs res com a criteri amb què poder-les distingir, ni per confrontar-les amb aquelles que dius que són falses" (Epicur: Màximes capitals, 23)

La canònica (lògica) estableix el criteri de veritat del pensament i del discurs. Epicur assumeix la lògica d’Aristòtil com a forma de raonament, però sempre la troba, contràriament a Aristòtil _per a qui la lògica pot explicar l'ésser com a totalitat, ja que la lògica és l'expressió de la raó objectiva que funda el món_, incompleta, perquè el món no és només ordre racional sinó que també conté el desordre i l'atzar que regeix el moviment dels àtoms, encara que la filosofia pretengui lluitar contra l'atzar i mostrar-nos la necessitat del que, vist des de fora, sembla aleatori. Epicur considerava que la veritat d'una proposició depèn en última instància de les afeccions i els sentiments, tant com de la recta raó racional.
El centre de la reflexió epicúria és el real i concret ara i aquí del món del cos, per sobre d’un suposat món del més enllà: l’ànima es diluïa en tot l’organisme i era concebuda, com en l’atomisme, com formada per àtoms. D’aquesta manera, eliminava tot dualisme entre ànima i cos, així com tot dualisme entre sensació-intel·lecció, i podia elaborar una teoria del coneixement segons la qual el criteri de veritat és la percepció, que es produeix per la recepció dels efluvis que provenen de les coses; la percepció és sempre verdadera i els errors provenen del judici que hom hi introdueix. L’eliminació de tota forma de dualisme i la reivindicació de la corporeïtat de l’ésser humà fonamentaven les bases d’una nova psicologia i els fonaments per a l’elaboració d’una nova antropologia.