Per què Epicur? (I)

"Cada matí l’amistat recorre la terra per despertar els homes, de manera que puguin fer-se feliços recíprocament" (Epicur: Sentències vaticanes, 52)

Epicur fou un ciutadà atenès nascut a l’illa de Samos l’any 341 ane: sis anys després de la mort de Plató i sis anys abans que Aristòtil fundés la seva escola, el Liceu.
Va ensenyar a Mitilene, Làmsac i Atenes, ciutat on obrí (306 ane) la seva pròpia escola a l’hort del seu habitatge, per això el Jardí.
Epicur va viure les vicissituds tràgiques del repartiment de l’Imperi macedònic pels successors (els diàdocs) d’Alexandre el Gran, d’on va néixer el seu escepticisme _acompanyat, però, d’implicacions pràctiques políticament molt radicals_ respecte de la política, a la qual contraposava el valor de l’amistat: "De totes les coses que la saviesa se’n procura per tal que la vida en la seva integritat sigui feliç, la més important, de molt, és el benefici de l’amistat" (Màximes capitals, 27).
La influència de l’epicureisme s’estengué per tot el món grec, ja abans de la seva mort, el 271 ane, i fins al món romà. Desaparegué a l’edat mitjana, víctima de la persecució religiosa contra allò que l’església catòlica posava al sac d’heretgies oposades al cristianisme. Fins que a l’època moderna no es tornà a conèixer la seva obra, gràcies al poeta llatí Lucreci (95-55 ane), el poema De rerum natura ("De la natura de les coses") del qual és una exposició gairebé textual dels principis d’Epicur, i als descobriments de la biblioteca de l’epicuri romà Filodem de Gadara a Herculà (1753), de vuitanta aforismes d’un manuscrit del Vaticà (1822) i dels fragments gravats l’any 120 en pedra per Diògenes d’Oenoanda (1884).